Entre cabdells i
muntanyes
La Filadora
La Filadora és un projecte nascut al Baridà, entre cabdells i muntanyes. Després de llargues passejades i d'intentar comprendre l'entorn on vivia vaig començar a pensar en totes les persones que havien viscut aquí abans que jo. Algunes fins i tot dins la mateixa casa on resideixo. Pensava en com devia ser el seu dia a dia, què feien, en què pensàven, durien una vida molt diferent a la meva? Acostumava a fer volar la imaginació en els moments de més recolliment, entre ells, mentre teixia. Un dia, de sobte, em vaig adonar que teixir era una de les activitats que duien a terme els habitants d'aquesta zona. Era molt possible que exactament en el mateix lloc on estava asseguda, davant de la llar de foc, uns anys abans hi hagués algú fent els mateixos moviments que jo i que abans d'aquest algú, n'hi hagués hagut molts altres. Sense haver-ho previst formava part d'una tradició quotidiana que m'unia amb els habitants passats d'aquest lloc. Una tradició que desgraciadament cada vegada és més inusual entre generacions com la meva, que prefereixen la rapidesa i la perfecció tècnica de les màquines al tempo i la singularitat natural de les coses.
La Filadora és la meva manera de mantenir la vida del territori adaptant-la als gustos contemporanis. Amb el ganxet teixeixo peces de bisuteria que uneixen la tradició amb la modernitat. En cada producte hi ha el record d'un món que perdura en les formes i els nusos que es generen en el ball entre una agulla i un fil. Cada peça d'aquest taller conté un fragment de la vida dels nostres avantpassats, en gran part dones, que com jo, teixien peces davant del foc.
Qui sóc?
Em dic Olaia i sóc la persona que hi ha darrere de La Filadora. De petita, la meva mare i la meva tia em van ensenyar a fer mitja. Encara recordo la llana amb què vaig fer la meva primera bufanda. Lilosa, amb espetecs verds. Vaig trigar mitja infància i part de l’adolescència a acabar-la. Quan la vaig tenir feta li vaig regalar a la meva tia. És tan terrible que no crec que se l’hagi posada mai, la deu tenir guardada en algun racó especial. Després d’això vaig endreçar les agulles durant uns quants anys fins que se’m va despertar el cuquet de fer una nova bufanda. L’impuls va ser tan insistent que vaig desfer un jersei que la meva mare tenia a mig fer per aprofitar-ne la llana. Des d’aquell dia ja no vaig poder parar. En acabar la bufanda vaig començar un xal i així vaig anar encadenant projectes, per ser sincera, alguns més reixits que d’altres.
A mida que vaig anar endinsant-me en el teixit, em va començar a picar la curiositat pel ganxet. Dominava les agulles amb certa gràcia però el ganxet em semblava una tècnica bastant enrevessada. Això d’anar cargolant el fil i fer-ne nusos no ho acabava de veure gaire clar. Hi observava un problema elemental: el ganxet s’agafa d’una manera similar a un llapis. Tothom qui me’n podia ensenyar agafa el llapis amb la mà dreta però jo ho faig amb l’esquerra. És a dir, que hauria de teixir en direcció contrària. Aprendre a fer ganxet amb la mà dreta no era una opció (els esquerrans comprendreu fàcilment la meva posició), però la curiositat apretava. Deslliurar-me de la rectitud de les agulles i poder teixir qualsevol forma amb relativa facilitat em captivava. Com era d’esperar, vaig acabar posant fil a l’agulla. Vaig entrar a youtube, vaig buscar tutorials de ganxet per esquerrans i base de pràctica, va néixer la llavor d’aquest projecte.